124/17102010

el pont

Tot s'esfondra al seu voltant, potser més que esfondrar-se, tot s'esvaeix al seu voltant. Des de dins el llit pot observar un passat repartit per les parets que l'envolten. Un passat que amb el temps es difumina i cada dia ho sent més llunyà i irreal. Un present oscilante, borrós, amb multitud de rutes cap a futurs foscos, aterridors ..., tot li sembla irreal. Estes en un llit, tapat i tancat en una habitació amb poca llum, dins d'un pis incrustat en el més fosc d'un edifici, situat en un barri format per blocs clònics i vulgars formant una monotonia aclaparadora, que forma part d'una ciutat sorollosa, impersonal i deshumanitzada. Que forma part d'un territori ple de renyina, enveges, odis i intoleràncies, en un món espletat i en declivi dominat per les crisis, els fanatismes i el rearmament més temible.

Ell desde la seva perspectiva veu el sostre, monòton, blanc, llis, es diu a si mateix quin futur pintaria-hi si el sostre fos un llenç. Tant se val, tots els futurs són impossibles. Ell es sent segur tancat dins del seu llit. Tanca els ulls i pensa que tot és tan fàcil com creuar un pont pel seu reflex en el riu.

Vivim en un moment massivament urbanitzat. De manera que la ciutat ha esdevingut “el contenidor de tots els problemes del mon” (Zygmunt Bauman), el lloc natural de la conflictivitat social i política. (J. Ramoneda)