92/30062010

natura morta

paisatge: Una part de l'espai sobre la superfície terrestre, la qual consisteix en un complex de sistemes, format per activitat de la roca, de l'aigua, l'aire de les plantes, dels animals i l'home i per la seva fisonomia constitueix una entitat reconeixible. (Zonneveld 1979)

Un pla horitzontal groc: terra, pedres i herba seca. A sobre una ruïna vella, de color rovellat, sense nom. La observo de peu a una distància aproximada de 50 metres. La ruïna de pedra sembla d'una casa i està dividida en dues parts totalment asimètriques. Una part composta per una gruixuda paret i adossada a ella tres parets molt baixes que són restes d'una edificació. L'altra part està composta per les restes de quatre gruixudes parets. No hi ha cap referència. La ruïna no pot informar més del que es veu. Amb el temps desapareixerà i amb ella el senyal de tres accions bàsiques: néixer, lluitar i morir. Tots som un senyal fugaç a l'escenari, però els arbres que estan darrere de la ruïna i s'estenen fins les vores de la imatge continuaran allà com únics testimonis.

91/27062010

41º20'20.51"N - 2º01'27.21"E elevaciò: 126m.

03062009 / 08:45

element fet expressament per a passar el temps en alguna cosa que hom fa amb el sol objecte d'entretenir-se, de divertir-se. vist desde el oest

Allò que és o pot ésser conegut pels sentits o per l'enteniment fet expressament per a passar el temps en alguna cosa que hom fa amb el sol objecte d'entretenir-se, de divertir-se. vist desde el nord

Allò que és o pot ésser conegut pels sentits o per l'enteniment fet expressament per a passar la durada i successió de les coses, considerada com a transcorrent d'una manera contínua i uniforme i que hom mesura per fenòmens successius esdevinguts a intervals regulars en alguna cosa que hom fa amb el sol objecte d'entretenir-se, de divertir-se. vist desde l'est

90/22062010

41 º 20'35 77 "N - 2 º 02'46 .71" E

seguiment d'un arxiu efímer (26)

89/21062010

slogans

Lentament arriba el silenci. Els carrers buits són travessades esporàdicament per ràpides línies

de llum. La remor d'un bus nocturn. Lentament com en una seqüència matemàtica, les finestres il.luminades es van apagant. La nit profunda només trencada per les petites illes de llum dels fanals públic. El silenci és absolut i absurd. La figura desdibuixada i trontollant d'un borratxo esforçant-se a arribar al seu cau. Una sirena, llunyana. Un sospir de plaer, proper. Apurar la copa davant d'un televisor i davant d'un llibre, són les dues últimes finestres en apagar-se.
Foscor i silenci, mentre una papallona vola nerviosa al voltant d'un fanal fins caure fregida.

... A les nits no hi ha alegria, només un televisor en funcionament ...

... Els seus rostres grisos s'il·luminen de diferents colors amb la llum que emeten els programes de televisió...

... els gestos les mirades o els somriures més o menys expressius no són d'ells, són dirigiys i guiats pels esdeveniments que narra la televisió són, en definitiva, el seu reflex ...

... Un al costat de l'altre per costum més que per desig, la veritat és que tampoc tenen on anar ...

... La llum s'apaga, els habitants es retiren, però queda la tristesa...

... en la solitud de l'alcova un llit i en ell dues persones; un rostre mira a l'est i al costat un altre mira a l'oest.

El luxe del temps L'art del temps La intensitat del temps El temps de l'espai El temps és transformacióEl temps és força El temps a les seves mans El temps és poesia El temps és espectacle El temps és harmoniaLi dóna valor al temps i el temps manté el seu valor

¡¡fingeixi que no ha vist res!!

88/16062010

Inventari domestic

Entrega nº: 12

87/13062010

De: 41º21’06.54”N – 1º59’59.42”E elevaciò: 225m.09:22

Un verd brillant fa de suport a un marró caigut, signe de mort / damunt meu un blau brillant i diàfan / la terra marró amb taques de color verd irregulars i vibrants em recorda a un Monet / el gris de la cendra de un foc prohibit / unes taques grogues en tiges verdes em recorden catifes i nens innocents trapitjant-les / solcs grisos, brillants i secs com en un quadre de Hernández Pijuan / una adzavara seca encara tè forces d'apuntar cap al cel una tija gris / el vermell i el blanc oxidat d'unes portes que tanquen el camp (o tambe el pisatje) / en dues gruixudes i altes barres verticals oxidades tinc la intuïció de veure un Richard Serra / dues enormes masses de gammes del verd semblen escultures de Koons / línies desordenades grogues i verds semblen un Kline però en colors / una forma regular de verd brillant em dóna la mateixa tranquilitat que trobo contemplant un Rothko

A: 41º21’14.82”N – 1º59’39.54”E elevaciò: 248m 09:48

Varietat de cants d'ocells juntament amb la remor d'una lleugera brisa lladrucs de gossos, molts gossos que estan tancats crits d'animals selvàtics un avió molt alt i llunyà que es va perdent lentamentm el mateix pollastre de sempre i de fons una canilla de gossos un primer moment de silenci humà hola bon dia i la bicicleta altre hola però més fluix i la bicicleta el brunzit d'un borinot bon dia, gent caminant i soroll de pals de muntanya gossos, veus humanes i ocells formen tota una banda sonora altre hola amb bicicleta el percudir d'un martell contra una pedra amb una ràdio i veus humanes de fons el imperceptible soroll d'una sargantana fugint el soroll d'una màquina de sulfatar arbres fruiters i hola bon dia hola i més bicicletes un cotxe proper un gos ferotge bordant grunyit i colpejant el lloc on està tancat hola i una noia passa pel meu costat corrent altre moment de silenci humà, només ocells i vent paradoxalment és una situació anòmala els meus passos la meva respiració el soroll dels objectes de la meva bossa les fulles del bloc i el no soroll del bolígraf escrivint

A: 41º20’ 52.66””N – 1º59’42.89”E elevaciò: 155m 10:10

Calor - silenci - fresca - em canso, faig recompte d'anys i comprovo que són força s'haurà de plantejar caminades més curtes? - L'ombra refrescant - em molesta el soroll humà a la muntanya, és contradictori perquè també estic jo, però és així - el sol alegra la meva ànima mediterrània - desconten - satisfet i cansat - estic quiet escoltant els ocells i el vent

Sis casetes de pagès, petites arquitectures, alguna feble i totes provisionals. Dins eines, caixes i hores de treball i patiment. Caminant pels marges, en una època llunyana, quan era un nen, els saltava un darrere d'un altre. Dues creus, per a mi no tenen cap significat com no sigui el de marcar un camí o una cruïlla d'itineraris. Un ull gravat a la pedra em mira fixament sense parpellejar. Veig un camí davant que no se cap on em porta, i un altre darrere i on porta ho he oblidat junt amb moltes coses. Una cabana plena de trastos vells i oxidats, i pensar que darrere de cada objecte hi ha una història, la cabana ès com un fitxer. La transparència de l'aigua amb els seus capgrossos. Una taula amb les cadires al damunt, està esperant que algú la vingui a visitar, però la pols que acumulen i el desgast indiquen que ja han perdut l'esperança. Una massa de pins, cirerers, plantes silvestres, els colors de les flors i allò imprescindible per viure

Fins: 41º21’06.54”N – 1º59’59.42”E elevaciò: 225m 11:19

86/09062010

41 º 20'35 77 "N - 2 º 02'46 .71" E

seguiment d'un arxiu efímer (25)

85/06062010

41º21'07.92"N 2º01'56.85"E elevació:33mrs

24052009/09h07m

El present que es fa voluntàriament o per costum per colpir, commoure, suspendre o meravellar l'ànim d'algú amb alguna cosa imprevista, rara o incomprensible com si fos enviat pel personatge llegendari relacionat amb sant Nicolau, al qual hom atribueix el repartiment de joguines als infants per Nadal

84/05062010

41 º 20'35 77 "N - 2 º 02'46 .71" E

seguiment d'un arxiu efímer (24)

83/04062010

Inventari domestic

Entrega nº: 11

82/02062010

punt de trobada

Viu sol i a més està sol. La seva vida és una successió de microaccions repetides dia rera dia amb ínfimes variacions. El únic que li preocupa és que cada objecte estigui al seu lloc. La seva llar és un decorat estàtic, sense vida, trist, un lloc on mai passa el temps. Dos plats una cullera, una forquilla, un ganivet, un got i un sol coixí. La seva soledat està construïda per les imperfeccions, incongruències, anhels, ambicions i els enigmes de la condició humana, o per la por a elles. Cada dia a la mateixa hora passeja pels mateixos llocs. No mira cap enlloc, perquè "cap enlloc" està fora del seu abast. Li diuen que está trist però Ell sempre ha estat igual, per tant està normal. Però té la gran sort que ningú, absolutament ningú l'espera.

No, no volem aconseguir a ningú. El que volem és anar sempre cap endavant, dia i nit, amb la companyia de tots les persones. No hem de estirar la caravana, ja que si ho féssim, cada fila només veurà els que el van precedir, i les persones que ja no es reconeixen es reuneixen cada vegada menys i es parlen cada vegada menys. (John Berger)